La ciutat dels sants

Surto del Casal de llegir el diari i desfaig el camí cap a casa. Baixant carrer avall, en passar per una finestra, de reüll, adverteixo, gairebé intueixo, un lleuger moviment de cortina. Una petita ventada de curiositat. Uns ulls en penombra ràpids, precisos i discrets que certifiquen el meu pas. Una mil·limètrica conjunció d'objectes -la cortina, la finestra, la mirada- que amb un zig-zag abandonen el seu estat habitual i es tornen a arrenglerar com si res no hagués passat. Però ha passat, i tant si ha passat! Voyeurisme urbà. Tafaneria de carrer. De poble. La tímida però indiscutible bellugadissa del ganxet em confirma que algú hi fa guàrdia des de primera hora de la tarda i s'entreté amb els anars i venirs de la gent. No és una escena aïllada. És una pràctica habitual en segons quins carrers i en segons quines hores. Tiana encara és un poble. Sense tramvia, sense basses d'aigua, sense camps, però amb xafarders i xafarderes. I que consti, no entro en judicis de valors. No sé si això és bo o és dolent; en tot cas, és. Hi ha coses que es perden i n'hi ha que no.
'Laura a la ciutat dels sants', novel·la imprescindible de Miquel Llor, descriu la vida tancada d'una capital de comarca de l'interior durant la primera meitat del segle XX. Comarquinal -i el llibre no fa gaires esforços per amagar-ho- és, de fet, Vic, i tot el que s'hi conta, l'opressió de la protagonista per la boira i per la moral cristiana de la ciutat, sembla que reflecteix el dia a dia del que era abans la capital osonenca. Del que era abans i, pel que m'expliquen amics d'allà, del que encara és en certes qüestions. Els ulls de les veïnes ressegueixen la Laura cada cop que surt de casa, i això la posa histèrica. La vida de poble no té res a veure amb la Barcelona que ha deixat per anar a viure amb el seu marit, Tomàs, important propietari rural de Comarquinal.
Als pobles sempre s'ha fet safareig. La coneixença dels conciutadans i el delit per veure com evolucionen les seves vides, les seves alegries i les seves misèries, ho fan inevitable. Poca diferència hi ha, en aquest sentit, amb els serials televisius o amb els anomenats programes de telerealitat que copen ara els canals estatals. Ens interessa la vida dels altres, què volem fer-hi. La televisió és el forat del pany. Ens ofereixen mirar de franc per l'espiera -i, per tant, veure sense ser vistos- i descobrir increïbles històries humanes. Una mà que fa moure la cortina cada cop que sent l'alerta dels passos propers no és més greu que un consumidor compulsiu de teleescombraria. Per molt que la popularitat del voyeur urbà, admetem-ho, sigui molt més baixa. Sincerament, posats a ser a casa sense fer res, posats a mirar pel forat del pany: millor la finestra. Potser, ja que no hi ha ni tramvies, ni basses d'aigua, ni camps -que ja sé que som al segle XXI i que tampoc han de ser-hi-, així ens autoconvencerem que encara som un poble. De fet, no amago que, tornant del Casal, baixant carrer avall, descobert l'esguard furtiu, continuo uns pocs metres, faig com qui es deixa alguna cosa, torno enrere i intento dissimuladament, amb una mirada, ràpida, precisa i discreta, desemmascarar el que m'ha caçat. Sóc un xafarder, sí. (Article publicat al diari El Punt del Barcelonès Nord el 10.06.03)