Comarca dormitori

Atenció a la notícia que avui publica l'Avui. També la podeu llegir directament des de l'edició digital del diari.

El Maresme se suburbialitza

Un estudi alerta dels riscos de l'especialització
creixent de la comarca com a zona residencial i la pèrdua de teixit econòmic

Oriol Pàmies

El Maresme és cada vegada més un lloc per dormir i poc més, amb una forta dependència de Barcelona, una població amb un nivell educatiu relativament baix, un sector hoteler antiquat i una economia que es basa en la construcció d'habitatges. Si no es fa res per vitar-ho, la inèrcia del procés de conversió en suburbi metropolità portarà la comarca a esgotar el sòl residencial i créixer fins als 440.000 habitants el 2010, un 16,5% més que ara, en un escenari que a la llarga 'generaria inestabilitat', segons adverteix un estudi encarregat pel Consell Comarcal. Clima benigne, paisatge i platges excel·lents, bona qualitat de vida, tradició industrial i vies de comunicació modernes: són els punts forts d'una comarca que s'ha transformat durant les tres últimes dècades i ja li costa reconèixer-se, perquè en paral·lel ha experimentat fenòmens com ara la dispersió i el desordre urbanístics (el 73% del sòl residencial és de baixa densitat, tipus casa aïllada o adossada), la desertització comercial dels centres urbans, la marxa de les grans empreses i l'augment de la mobilitat obligada (62.000 maresmencs n'emigren cada dia per anar a treballar fora).

L'Estudi de diagnosi i desenvolupament estratègics del Maresme explica i documenta aquest procés, que va molt lligat a l'obertura de l'autopista de peatge Montgat-Mataró, el 1969, la progressiva millora del servei ferroviari i la prolongació de l'autopista fins a Palafolls el 1996. S'hi descriuen el 'boom immobiliari', la conversió de les segones residències en habitatges principals i el creixement demogràfic a un ritme del 2,5% anual (la meitat famílies exbarcelonines i l'altra meitat estrangers extracomunitaris). Per cert que els estrangers, uns 30.000 el 2003, representen el 24% de la mà d'obra a l'agricultura, el 19% en els serveis personals i el 13% a la construcció.La metropolitanització de la comarca no és uniforme. Pere Lleonart, economista i coordinador de l'estudi, subratlla que 'la dependència de Barcelona va avançant de sud a nord al compàs de la millora de les comunicacions'. Al Baix Maresme és on ha tingut més efectes tangibles, fins al punt que 'hi ha municipis, com ara el Masnou i Premià de Mar, en què tot l'espai útil és ple'.Al Maresme, a més, no és or tot el que lluu. La població de la comarca 'és cada cop més rica, amb una renda per càpita un 10% superior a la mitjana catalana', assenyala l'estudi, però l'indicador de creació de riquesa del territori, el PIB per càpita, 'és el més baix de Catalunya, resultat del creixent desequilibrat entre residents i llocs de treball'.

Lleonart i el seu equip d'economistes no s'han limitat a fer el diagnòstic de la situació, sinó que han dibuixat quatre possibles escenaris de futur amb l'horitzó de l'any 2010, perquè els dirigents polítics, econòmics i socials prenguin decisions. Si no se'n prenen, continuarà la tendència cap al monocultiu residencial, el 'model fàcil i acomodatici', amb el risc implícit de 'congestió i tensions de preus'. Una primera correcció, apunta l'estudi, seria modificar el planejament urbanístic per afavorir l'habitatge compacte, en bloc, en comptes de les cases aïllades i les adossades, que consumeixen més sòl i generen una mobilitat difícil de canalitzar. Les altres dues opcions possibles per al Maresme requereixen un veritable cop de timó. L'escenari industrial-tecnològic, recolzat en la tradició industrial de la comarca i les iniciatives com el Tecnocampus, 'exigeix un gran consens social i polític, però a la llarga és més sostenible i socialment enriquidor', segons l'estudi. Per aquesta via la població arribaria als 425.000 habitants el 2010. Però 'el mòdel òptim' seria el terciari-tecnològic, que suposaria un veritable 'canvi productiu' i podria fer del Maresme un referent de la societat de la informació.

Malauradament la cosa, per als tianencs, no és nova. L'article no cita el nostre poble, però queda claríssim: com a porta sud del Maresme que som, com a municipi més proper a la gran urbs, hem estat dels primers a patir els efectes d'aquesta suburbialització. Els tianencs fa temps que ho advertim. Ho remarco bé: els tianencs; no pas el govern local.

La ciutat dels sants

Surto del Casal de llegir el diari i desfaig el camí cap a casa. Baixant carrer avall, en passar per una finestra, de reüll, adverteixo, gairebé intueixo, un lleuger moviment de cortina. Una petita ventada de curiositat. Uns ulls en penombra ràpids, precisos i discrets que certifiquen el meu pas. Una mil·limètrica conjunció d'objectes -la cortina, la finestra, la mirada- que amb un zig-zag abandonen el seu estat habitual i es tornen a arrenglerar com si res no hagués passat. Però ha passat, i tant si ha passat! Voyeurisme urbà. Tafaneria de carrer. De poble. La tímida però indiscutible bellugadissa del ganxet em confirma que algú hi fa guàrdia des de primera hora de la tarda i s'entreté amb els anars i venirs de la gent. No és una escena aïllada. És una pràctica habitual en segons quins carrers i en segons quines hores. Tiana encara és un poble. Sense tramvia, sense basses d'aigua, sense camps, però amb xafarders i xafarderes. I que consti, no entro en judicis de valors. No sé si això és bo o és dolent; en tot cas, és. Hi ha coses que es perden i n'hi ha que no.
'Laura a la ciutat dels sants', novel·la imprescindible de Miquel Llor, descriu la vida tancada d'una capital de comarca de l'interior durant la primera meitat del segle XX. Comarquinal -i el llibre no fa gaires esforços per amagar-ho- és, de fet, Vic, i tot el que s'hi conta, l'opressió de la protagonista per la boira i per la moral cristiana de la ciutat, sembla que reflecteix el dia a dia del que era abans la capital osonenca. Del que era abans i, pel que m'expliquen amics d'allà, del que encara és en certes qüestions. Els ulls de les veïnes ressegueixen la Laura cada cop que surt de casa, i això la posa histèrica. La vida de poble no té res a veure amb la Barcelona que ha deixat per anar a viure amb el seu marit, Tomàs, important propietari rural de Comarquinal.
Als pobles sempre s'ha fet safareig. La coneixença dels conciutadans i el delit per veure com evolucionen les seves vides, les seves alegries i les seves misèries, ho fan inevitable. Poca diferència hi ha, en aquest sentit, amb els serials televisius o amb els anomenats programes de telerealitat que copen ara els canals estatals. Ens interessa la vida dels altres, què volem fer-hi. La televisió és el forat del pany. Ens ofereixen mirar de franc per l'espiera -i, per tant, veure sense ser vistos- i descobrir increïbles històries humanes. Una mà que fa moure la cortina cada cop que sent l'alerta dels passos propers no és més greu que un consumidor compulsiu de teleescombraria. Per molt que la popularitat del voyeur urbà, admetem-ho, sigui molt més baixa. Sincerament, posats a ser a casa sense fer res, posats a mirar pel forat del pany: millor la finestra. Potser, ja que no hi ha ni tramvies, ni basses d'aigua, ni camps -que ja sé que som al segle XXI i que tampoc han de ser-hi-, així ens autoconvencerem que encara som un poble. De fet, no amago que, tornant del Casal, baixant carrer avall, descobert l'esguard furtiu, continuo uns pocs metres, faig com qui es deixa alguna cosa, torno enrere i intento dissimuladament, amb una mirada, ràpida, precisa i discreta, desemmascarar el que m'ha caçat. Sóc un xafarder, sí. (Article publicat al diari El Punt del Barcelonès Nord el 10.06.03)