opinió

Vallespinós té sis mesos per buscar noves sintonies
La dimissió anunciada del regidor del PP, Manuel Gonzalo, a l’octubre, deixarà l’alcalde socialista Ferran Vallespinós sense el seu més fidel aliat en els plens. Fa nou anys que els socialistes tianencs van decidir tirar endavant el govern amb minoria: primer amb ERC, després sols i ara altre cop amb els republicans. Des de l'anterior mandat, Gonzalo ha garantit el vot que falta per sumar 7 sempre que ha calgut. Diuen que no hi ha cap pacte, no. Però en la pràctica hi ha estat.

La bona sintonia entre Vallespinós i Gonzalo és inqüestionable. Una relació d’amistat que cap dels dos amaga quan, per exemple, en més d’un acte públic, arriben i marxen plegats. Desconec exactament fins a on arriba aquesta estreta relació entre l’alcalde socialista i el regidor del PP; el que sí que puc dir és que si fem números trobarem pocs vots del PP contraris a les mocions presentades per l’equip de govern en els plens. Com a mínim, en qüestions relacionades amb el poble. En algunes polèmiques concretes -el gimnàs Duet, per exemple- Vallespinós i Gonzalo han arribat a formar una autèntica pinça contra Gent pel Progrés. I encara més, en plena crisi a Ràdio Tiana, Gonzalo no va tenir cap problema a fer una pregunta a mida a Vallespinós perquè aquest pogués pronunciar un discurs que portava escrit i tot. No és d’estranyar que en algun ple, el portaveu dels independents tianencs, Emili Muñoz, hagi arribat a qualificar Manuel Gonzalo de ‘quart portaveu’ del govern.

En cercles periodístics de la comarca sempre s’ha comentat, mig en broma, que la política tianenca és tant agraïda que fins i tot el regidor del PP és una bona persona. I és veritat. La bonhomia de Gonzalo està fora de qualsevol dubte. Però Gonzalo pertany al partit que pertany. I no hi podem tancar els ulls.

Dit això, no seria millor que, ara que haurà de buscar noves sintonies, Vallespinós es fixés en un tarannà més semblant a la tradició progressista i catalanista del PSC? El tripartit d’esquerres a la Generalitat o a l’Ajuntament de Barcelona no són un bon referent? No podrien fer més feina 9 regidors que 6, comptant, a més, que entre els regidors de Gent hi ha capacitat de treball i sobrada qualificació per portat segons quines àrees? Els tianencs no hauríem d’exigir als nostres representants pactes més clars i governs més forts i eficients? El sentit comú no demana a l’alcalde i als regidors de Gent que deixin de posar-se pals a les rodes mútuament i que ens facin recuperar la il·lusió d’aquell pacte a tres d'ara fa 10 anys? L’aritmètica que en surti de les Municipals del 2007 és probable que els obligui a pactar. No és millor oblidar velles disputes i començar a treballar plegats avui mateix?

Les medalles del butxí de La Porcellana

Furgant a l'arxiu, el diari digital e-notícies ha aconseguit més detalls sobre els guardons que ha rebut recentment l'historiador falangista Josep Maria Pons i Gurí. Com explicava fa uns dies en un reportatge a La Vanguardia el tianenc Enric Canals, Pons i Gurí va exercir de secretari de la causa militar sumaríssima contra els acusats de llançar per una finestra de la fàbrica de La Porcellana de Montgat un retrat de Franco i les banderes espanyola i nazi. (Aquí podreu llegir l'article complet: és molt interessant.)

Doncs bé, es veu que Pons i Gurí té dos prestigiosos guardons de la Generalitat. El 15 de març passat va rebre la medalla Francesc Macià de mans del President, Pasqual Maragall -a la foto-. Uns anys abans, el 1988, va rebre també la Creu de Sant Jordi quan governava CiU. Segons el DOGC de l'11 de gener del 1988, l'historiador i jurista va rebre el guardó 'per la seva labor d'investigador i de formació d'estudiosos, feta, sobretot, des de l'Arxiu Històric i Museu Fidel Fita d'Arenys de Mar'.

L'operació de la Guàrdia Civil es va saldar amb la detenció, el juliol del 1940, d'un total de 76 ciutadans de Mongat, Tiana i Badalona acusats d’un delicte de 'injurias al Jefe del estado i ofensas a una nación amiga' i de pertànyer al Socorro Rojo Internacional. La majoria eren treballadors que havien fet la guerra amb la República, militants d’ERC, de la CNT o obrers amb problemes laborals a l’empresa, la fàbrica de porcellanes Arno Jäger. Entre els detinguts, els populars Josep Canals i Francesc Fernández, 'Frasquito'. Josep Maria Pons i Gurí va ser alcalde d’Arenys de Mar entre el 1952 i el 1957.

La crònica

A Ca l'Avi Mingo i al Casal es troben bé (de moment)
No patiu; no ha passat res que afecti la salut dels qui, en aquests entranyables llocs establiments tianencs, ens serveixen beuratges i menjars diversos. Però, qui ho sap, potser qualsevol dia estaran afectats per un estrany virus, els efectes del qual es noten cada cop més quan sortim de Tiana.

Els primers símptomes els vaig notar fa un cert temps en un bar de Mataró. Hi entrí i demaní: - Un cafè, si us plau. – Solo ? – em respongué el cambrer. Vaig reflexionar. Potser per un miserable cafè el cambrer no s’hi posava. Un xic avergonyit vaig afegir: - Doncs posim també un croissant. – Pero el café, solo ? – m’interrogà de nou el cambrer. Vaig notar que alguna cosa no anava bé, que no ens enteníem. Després d’una mena de “diálogo para besugos”, a l’estil de l’enyorat Armando Matias Guiu, vaig capir que el cambrer volia que li especifiqués si desitjava un cafè o un cafè amb llet o un tallat. Gran carallotada, perquè si jo demanava un cafè, era que volia un cafè; i si m’hagués vingut de gust barrejar-lo d’alguna manera amb llet o altres productes, ho hauria dit.

Més tard, un amic que viatja sovint a la capital d’Espanya, em va comentar que és costum d’aquells indrets que, quan hom demana un cafè, li serveixen allò que aquí coneixem com a cafè amb llet; i si demana un cafè amb llet, li serveixen allò que aquí coneixem per tallat. I per obtenir un cafè, cal dir “un café solo”. I em va comentar tot de coses que podíen servir per a fer un diccionari català-espanyol de vocabulari de bars, cafeteries i similars. Com el dia que un taverner de Toledo li va fer brometa referent a l’ambigüitat sexual quan va demanar “un vaso de vino rosado”.

Cadascú a casa seva que parli com li plagui. És lleig, però, que s’estengui cada cop més aquest virus maligne que suplanta un vocabulari propi per un de foraster. De moment, ja ho deia a l’inici, a Tiana no el patim. En Toni, en Paco, etc. tenen bona salut en aquest aspecte. Però cal vetllar i fer guàrdia perquè no ens arribi el virus. Alerta, doncs, tianencs i tianenques !. Quan volem un cafè vol dir que volem un cafè !

La bústia: Ajudeu-nos a trobar la Misha

Des de dilluns 11 per la nit, no apareix aquesta gateta, que respon al nom de Misha. Té poc més d’un any i està a punt de parir. És tota blanca, amb unes taques de colors negre i marró, i porta un collaret antiparàsits. Va desaparèixer a la zona del Carmelità de Tiana. Av. President Companys amb Carrer Ítaca.

Us agrairé molt si em podeu donar alguna referència:
Josep Maria Viaplana
Ítaca, 1 1r. 1a.
08391 Tiana
Tel. 609 31 35 01 / 93 395 48 49

La crònica

No sóc un delator!
Aquest any no ha estat dels pitjors. No els han mutilat gaire.
I és que hi ha hagut vegades que s’hi han abraonat sense misericòrdia, i els han deixat sols, amb els seus monyons tristos, tot i esperant que les fredes nits d’hivern els cicatritzessin les ferides encara tendres; potser. O potser, també, aquesta ferida permetria l’entrada d’alguna infecció, i les conseqüències serien terribles; fins i tot arribaria la mort. Una mort que gairebé ningú no lamenta de debò.

Per això, quan he vist que enguany la poda dels arbres que encara viuen a Tiana ha estat generalment lleugera, m’he alegrat. Fins i tot algun s’en ha escapat ! Qui ho sap ?; però potser no han acabat la feina els podadors; potser tornaran quan la brosta sigui ben visible; no seria el primer cop. La por sempre hi és.
No us cal ser diplomats en Endevinologia per copsar que no simpatitzo amb la tasca de podar els arbres dels carrers, tret d’excepcions. M’agrada veure’ls, branques enlaire, amb fulles o sense; però esvelts, i alts; enfiladissos cap el cel blau i pur d’aquesta època de l’any. Sí; ja ho sé; jo no tinc estudis sobre el tema, ni m’hi guanyo les garrofes, ni he de recollir les fulles seques (encara fan sardana ?). Però el meu sentiment és així; Es poden controlar els sentiments ?

Enguany, el somriure amb el que he visitat un arbre tianenc, ha estat més clar que altres anys. És un magnífic exemplar, robust, alt, i que està començant a treure fulla amb un vigor i una ufana envejables. Aquest arbre (n’estic gairebé segur) no ha conegut mai cap eina podadora en tota la seva llarga vida. D’aquí poques setmanes farà una gran ombra, sota de la qual encendré una pipa i llegiré el cel, o un molt bon llibre que reservo per a moments especials.
I perdoneu que no us digui el lloc. Tinc molts defectes, sí; però no sóc un delator.

Enric Canals fa memòria sobre les detencions a La Porcellana durant el franquisme

El periodista tianenc, Enric Canals, exdirector de TV3, desenterra avui en aquest (còpia permanent) interessant reportatge de La Vanguardia la història dels obrers de La Porcellana de Montgat acusats de llançar el retrat de Franco per la finestra de la fàbrica durant una festa. Els fets es remunten al 25 de juliol de 1940, en plena postguerra. Els patrons de la fàbrica de porcellana Arno Jäger van organitzar una típica jornada d''Exaltación al Trabajo'. Durant la celebració, a la sala de juntes de l'empresa algú va trencar i tirar per la finestra el retrat del dictador i les banderes espanyola i alemanya que decoraven la sala.

Josep Canals, un any empresonat
Els fets van provocar la irada reacció de la Guardia Civil, que va detenir fins a 76 treballadors -entre els quals alguns tianencs- i va obrir un procediment militar sumaríssim. L'empresonament dels sospitosos va posar en perill la producció de la fàbrica i l'amo va arribar a demanar a les autoritats que els acusats de dia treballessin a la fàbrica i de nit dormissin a la presó. L'acusació militar es va basar en el passat republicà dels principals sospitosos, entre ells Josep Canals, pare de l'autor de l'article, que no va sortir de la presó fins el 21 de juliol de 1941. Entre els detinguts també hi havia Francesc Fernández, el popular Frasquito, mort fa uns mesos. Montgat i Tiana només feia 7 anys que s'havien segregat.

més informació

Els fets de La Porcellana, 65 anys després

Adjuntem l'article complet que Enric Canals ha publicat a La Vanguardia sobre els fets de La Porcellana.

El caso del retrato de Franco defenestrado
Historia de 76 obreros acusados de lanzar el retrato de Franco por la ventana en la fábrica Arno Jäger

Estaba previsto que aquella fuera una comida de hermandad, muy al uso de las que los patronos y productores del nuevo régimen celebraban en fechas señaladas. Aquel 25 de julio de 1940, la antigua fábrica de porcelana Arno Jäger, de Montgat, se disponía a celebrar una jornada de Exaltación del Trabajo. Habría carne a la brasa, ensaladas, pasteles, café, coñac y cigarros para todos los trabajadores. Por la tarde, baile con gramola. Tambíen habría discursos de las autoridades y el canto del Cara al Sol.El apoderado de la fábrica, José Reguill Camp, daría los gritos de rigor. La dueña de la empresa, Carlota Whitcht Berthold, y su esposo, Felipe Castelló, agradecerían la lealtad de sus productores.

Y hasta las seis y cuarto de la tarde todo funcionó según lo previsto. Los discursos fueron aplaudidos. La comida, copiosa, y el Cara al Sol,entonado de forma vibrante, comon o podía ser de otra manera. Pero los encargados y el apoderado no tardaron en dar la voz de alarma: en la sala de juntas de la empresa alguien habia roto y arrojado por una ventana el retrato del Caudillo y las banderas española y alemana que adornaban la sala.

Al día siguiente, comenzaron a interrogar a los trabajadores. Primero lo hicieron los responsables de la empresa. Dos días más tarde, la Guardia Civil disponía ya de una lista de 30 sospechosos, hombres y mujeres. En su mayoría, personas consideradas desafectas al Régimen o con problemas de relación laboral en la empresa. Cuarenta y ocho horas después los integrantes de la lista fueron detenidos al finalizar la jornada laboral y acusados de "injurias al Jefe del Estado y ofensas a una nación amiga".

Una semana más tarde, un grupo de trabajadores reunió unas 40 pesetas y compró fruta y una caja de gaseosas para los detenidos. La Guardia Civil interpretó la acción como propia del Socorro Rojo Internacional y detuvo a 46 trabajadores más, que fueron encerrados en el depósito municipal. Entre los detenidos se encontraba un trabajador alemán, Fritz Schlensinger, de 31 años, que había puesto una peseta en la colecta sin saber el motivo de la misma al no dominar la lengua. Un escrito del consulado de la Alemania nazi en Barcelona tuvo a bien destacar que "no se le conocen antecedentes desfavorables, siendo de raza aria (sic)". Fue puesto en libertad inmediatamente.

Setenta y seis detenidos en una sola fábrica, en una semana y en un pequeño pueblo como Montgat no era un hecho baladí. La Guardia Civil pasó informe al gobernador civil, y éste a la Auditoria de Guerra de Gerona, que entendía sobre los Juzgados Militares de Badalona, Mataró y Arenys de Mar. El resultado fue la apertura el 9 de agosto de 1940 de un procedimiento militar sumarísimo, el número 31.851.

Las primeras providencias dictadas por el juzgado militar fueron en una dirección muy concreta: se solicitó a los ayuntamientos de los detenidos datos sobre "filiación política y sindical antes y después del 18 de julio de 1936 y su intervención en los sucesos de octubre de 1934".

Por otro lado, la fábrica de porcelana vivía un momento delicado. Con 76 obreros detenidos, la producción peligraba. El director y marido de la dueña, Felipe Castelló, dirigió entonces a las autoridades un escrito singular donde solicitaba que "una parte de estos detenidos, durante las horas de trabajo, pudieran permanecer en la fábrica haciendo su labor normal, y que una vez terminada la jornada, acompañados de un agente de su Autoridad volverían al sitio que Vd. tiene designado como detención". Pero la petición no tuvo eco en las autoridades. No obstante, al cabo de una semana decretaron la libertad provisional de los acusados de ejercer el "socorro rojo".

De prisión en prisión
El resto continuó en la cárcel de Badalona, en condiciones de hacinamiento y de salubridad deplorables. La detenida María Luisa Loyo Hermens, de 20 años, fue hospitalizada de urgencia y operada el 18 de agosto de 1940 y puesta en libertad provisional el 2 de octubre, si bien jamás llegó a recuperarse y murió el 18 de enero de 1942. Paradójicamente, la Guardia Civil quiso detener primero Fermina, madre de María Luisa, y fue ésta quien insistió en cambiarse por su madre.

A pesar de la ausencia de pruebas, el 18 de septiembre de 1940, el juzgado militar ordenó el ingresó en la prisión de Mataró de los detenidos en Badalona. La hija de una de las mujeres presas, que insiste en preservar su identidad, recuerda que "los llevaron a todos a empujones con las manos atadas, como criminales, a pie por la riera Martí Pujol hacia la estación del tren. Iban custodiados por guardias civiles que no dejaron que nos acercaramos a ellos. Gritábamos y llorábamos, porque en un principio pensamos que los llevaban al Camp de la Bóta, a fusilarlos".

El 21 de septiembre, la autoridad militar decretó la incomunicación de dos de los recluidos: Jerónimo Soley Taulé y José Canals Romans. Los restantes fueron puestos en libertad gradualmente. Soley y Canals tenían todas las características que encajaban en el papel de culpables. Ambos fueron republicanos y su historial les acreditaba como "desafectos". Soley "perteneció a la Izquierda Republicana de Cataluña y a la CNT antes y durante el Glorioso Movimiento Nacional, y fue portero de dicha fábrica puesto por el Comité Revolucionario, usando para dicho menester un arma larga", indicó el informe municipal. Falange de Montgat fue más categórica: "Su conducta moral es mala. Fue un extremista furibundo, elemento de la FAI en grado posiblemente directivo". Lo que no dicen los informes es que Soley, a quien llamaban en el pueblo Noni el ros,recibió un culatazo en la cabeza que le partió la oreja el día que fue conducido a la cárcel de Mataró y que fue objeto de varias palizas en los interrogatorios. Salió en libertad el 7 de febrero de 1941. Moriría de tuberculosis dos años después.

Por lo que respecta a Canals, era tambíen militante de ERC y, en tanto que albañil, estaba afiliado a la CNT. Según la Guardia Civil de Tiana, "en los primeros días del alzamiento formó parte del comité revolucionario y fue visto con un arma larga en los controles".

Canals había sido voluntario en la columna Durruti, y más tarde en la 26 División del Ejército Popular. Herido en el frente, en enero de 1939 pasó a Francia. Estuvo en el campo de concentración de Argelers y se enroló en un Batallón de Voluntarios Españoles que estuvo en la frontera belga construyendo fortificaciones para frenar el avance aleman. Repatriado, pasó por el campo de concentración de La Carbonera, en Figueres. Había regresado al pueblo hacía muy pocos meses y esperaba su primer hijo, una niña a la que conocería, porque los guardias accedieron a pasarle el bebé a través de las rejas de la celda. Fue el detenido que más tiempo estuvo en la cárcel, hasta el 2 de junio de 1941.

Ambos fueron implicados en los hechos tanto por la dirección de la fábrica como por la Guardia Civil. En las declaraciones que constan en el procedimiento sumarísimo, un encargado señala a Canals como el obrero que se mofaba del canto del Cara al Sol en la comida de fraternidad. "Un compañero -asegura en sus declaraciones el encargado- me hace notar que el obrero apellidado Canals no había levantado el brazo ni se había puesto en pie, por cuya actitud fue amonestado".

Ya en la cárcel, Canals fue también denunciado por un preso comúnl lamado Francisco Bargalló como autor de la frase "ahora hemos tirado por la ventana el retrato, pero un día tiraremos al Generalísimo". Este mismo preso acusaba a Canals de recitar a los internos poemas catalanistas como El ferrer de tall y de haber participado en los sucesos de octubre de 1934 en Barcelona. El tal Bargalló se retractaría después de las citadas acusaciones ante el juez militar Jiménez Salinas y el secretario de la causa, el falangista José María Pons Gurí.

Pons fue posteriormente alcalde franquista de Arenys de Mar y se da la circunstancia de que el pasado 15 de marzo recibió la medalla Francesc Macià de manos del president de la Generalitat, Pasqual Maragall -ya tenía la Creu de Sant Jordi-, por su labor como jurista e historiador. Probablemente, Maragall desconocía su actividad como secretario de la causa sumarísima. En el acta de nombramiento de Pons Gurí como secretario del procedimiento militar, de fecha 14 de octubre de 1940, se remarca su condición de "militante falangista con el carnet nº 6967 de la Jefatura provincial de Barcelona". Sus condecoraciones han causado sorpresa y estupor entre los familiares de los encausados.

Un anónimo esclarecedor
Habían pasado varios meses desde el suceso. No había pruebas, sólo suposiciones basadas en la militancia republicana de los sospechosos o en su actuación durante la guerra. La investigación se hizo más espesa cuando el juez recibió un extraño anónimo: "Confidencial. Quienes pueden aclarar el hecho ignominioso de la fábrica de porcelana de Mongat son José Reguill, José Canals, Francisco Fernádez y Álvaro Nebot. La voz del pueblo señala que la dirección de la casa lo ha hecho para sus fines. Una información de la personalidad de don Felipe Castelló, de antes del Movimiento y de ahora, y de cómo trata a sus obreros, dará luz para aclarar los hechos. Justicia".

Desde el suceso, los citados Francisco Fernández Ureña y Álvaro Nebot Sáenz se habían ofrecido a la Guardia Civil para ayudar en las pesquisas, convencidos de que a los autores había que buscarlos en la esfera de empleados de confianza de la dirección de la empresa. No les hicieron caso. Es más, Francisco Fernandez fue detenido y Alvaro Nebot despedido de la fábrica.

El juzgado militar aumentó la presión sobre el apoderado de la fábrica, José Reguill, y recabó de la Guardia Civil, el sindicato vertical CNS y el Ayuntamiento de Montgat informes sobre el empresario Felipe Castelló, sobre cuya fidelidad al régimen no había dudas. Castelló había logrado escapar en 1936 de la zona republicana a Alemania, y de allí a la España Nacional. Al acabar la guerra se hizo cargo, de nuevo, de la fábrica de porcelana: "Se halla -dice uno de los informes- en posesión del carnet de Falange 6.090. En 1939 se desposeyó de sus joyas, consistentes en oro y piedras preciosas, que entregó para la restauración de España. Y así contribuyó a la subvención de hospitales y lazaretos, Auxilio Social, campamentos y obras del nuevo Estado, reconstrucción de templos y pago de dos campanas de su peculio particular". Otro informe señala también que "hizo una depuración detallada en el personal de su industria que se había destacado en sus ideas marxistas, expulsándolos de ésta. Es persona adicta a la Guardia Civil".

Lo que ya no parece tan seguro es que la Guardia Civil fuera a su vez adicta a Felipe Castelló, al que tacha de "negociante desaprensivo y de dudosa vida, de temperamento soberbio y de una altivez desmesurada y actualmente se hace insoportable y odioso por su trato inhumano y explotador hacia el obrero y se burlan en su fábrica las leyes sobre contratos de trabajo por lo que respecta a la edad de los trabajadores y percepción de sueldos". El informe de la Benemérita lleva el número 314 de los incorporados al procedimiento sumarísimo y se une a otro de la CNS que abunda en la relación de Castelló con sus obreros: "La mayoría del personal -dice el informe del delegado de la CNS de 26 de octubre de 1940- está a disgusto trabajando en la casa debido a una serie de casos irrazonables (sic) que se producen y por la presencia en su mayoría de encargados confidentes incondicionales de dicho señor".

Felipe Castelló falleció el 22 de octubre de 1957. Hoy, sus descendientes dan nula credibilidad al contenido de los citados informes. Esteban Castelló, nieto del empresario, señala que "la existencia de un informe de este tipo nos deja perplejos. Es más, creo que es falso y que el pueblo de Montgat le debe mucho a mi abuelo, ya que ayudó a muchos trabajadores con dificultades".

La creencia de que los hechos podrían haber sido inducidos por el entorno del empresario, con o sin su consentimiento, se extendió entre la población de Montgat y Tiana. Y una mayoria de los detenidos y sus familiares, en declaraciones y comparecencias ante el juez militar, aludieron a dicha posibilidad. El 21 de julio de 1941, la autoridad judicial militar señaló que, a tenor de lo investigado, "no aparecían en forma bien diafana los autores del hecho", y decretaba la libertad de José Canals Romans, el último rojo sospechoso que permanecía en prisión. El procedimiento entró en una especia de hibernación.

Dos años mas tarde, el 1 de junio de 1943, el capitán general de Catalunya, el general José Moscardó, decidió dar el carpetazo oficial al caso y firmó el sobreseimiento provisional de la causa "al no existir suficientes fundamentos ni indicios". Era el fin de la pesadilla para 76 familias. Pero ya nunca fue lo mismo. Muchos perdieron su empleo, otros optaron por cambiar de residencia. Seis de los inculpados tuvieron peor suerte -entre ellos Jerónimo Soley y María Luisa Loyo- al fallecer durante la instrucción. Nunca conocieron el final de la historia.

Asger accepta negociar amb CCOO

CCOO revisarà el conveni que condiciona la relació entre l'entitat tianenca Asger i els seus treballadors i que els prohibeix establir cap mena de relació professional fora de l’associació ni acollir-se al nou procés de regularització d'immigrants. ‘Es tracta d’un conveni ple d’irregularitats’, afirma el secretari comarcal de CCOO al Maresme, Jaume Roig.

Aquesta mateixa setmana responsables del Centre d'Informació de Treballadors Estrangers (CITE) de CCOO i de la delegació del govern espanyol s’han entrevistat amb la presidenta d’Asger per comprovar l’activitat de l’associació i els vincles a nivell laboral que la suposada ONG té amb els cuidadors immigrants. Segons Asger, es tracta d’un conveni de pràctiques per a alumnes. Els diners que cobren els immigrants corresponen a una beca. Segons el sindicat, es tracta d’una feina que es paga en negre.

A banda de la revisió del conveni, la delegació del Maresme de CCOO continua fent les comprovacions sobre l’activitat d’Asger a partir de les denúncies que dos extreballadors van fer a principis d’aquest any. El sindicat vol saber exactament quina titulació s’obté amb els cursos que s’imparteixen des d’Asger i com estan regulades les pràctiques. Sobre la regularització dels papers, CCOO creu que haurien de ser els cuidadors i les famílies qui es posessin d’acord per iniciar el procés de tramitació de la documentació. Actualment el conveni que els immigrants signen amb Asger els hi ho prohibeix.

Escepticisme davant el projecte
El projecte d’Asger, que forma a immigrants perquè tinguin cura de persones malaltes, es veu amb desconfiança des del CITE i CCOO. ‘Tant debò es pogués dur a terme un projecte d’aquestes característiques’, diu Jaume Roig. Però el cert és que, segons el secretari comarcal del Maresme de CCOO, ‘es vol donar formació i feina a persones immigrants en un sector on encara està tot per fer’. I és que, segons Roig, l’assistència domiciliària a les persones desateses ‘està a les beceroles’. És força inviable, per tant, segons el sindicat, que Asger pugui reconduir la situació i tirar endavant el projecte seguint tots els paràmetres legals.

Com aparcar al centre de Barcelona i no perdre els nervis (ni els calés)

Cada dia entren a Barcelona més d'un milió de vehicles -alguns procedents de Tiana-, i la majoria busquen aparcament. Paral·lelament, una quantitat similar de cotxes surten de bon matí de la capital catalana per anar a treballar a fora. Una empresa es proposa ara administrar les places privades de pàrquing que queden lliures perquè les puguin ocupar altres vehicles durant un determinat nombre d'hores al dia. És el que s'anomena com a 'parksharing'.

L'empresa BCN Park fa d'intermediària entre el propietari de la plaça i el llogater. El preu del lloguer és de 80 cèntims l'hora, dels quals 50 seran per al propietari, i la resta per a la societat. En pocs dies la iniciativa ha tingut molt bona acollida. Amb tot, de moment, la demanda de places supera l'oferta. Amb el 'parksharing', aparcar deu hores al centre de Barcelona costarà 8 euros al dia. Fer-ho en un pàrquing públic, a la zona blava i ara també a la nova zona verda supera els 20 eurus.

Zones verdes, compte enrere
Falten tres setmanes perquè l'Ajuntament de Barcelona apliqui el sistema d'aparcament per zones verdes, que dóna un tracte preferencial als veïns del barri. Desapareixeran així les 45.000 places encara lliures a l'Eixample i Ciutat Vella. Per als no residents, aparcar a una zona verda costarà 2,75 euros l'hora, un màxim de dues hores, havent de moure sempre el cotxe. El pla -que ha provocat moltes crítiques-, vol acabar amb els embussos al centre de Barcelona.

més informació

La crònica

El no ja el tenim; a veure si...
No sé si us ha arribat la notícia, però ja fa uns quants dies que ha mort el Papa de Roma. Els periodistes n’anaven plens a tothora, i s’han fet cerimònies amb molts d’assistents. Sembla que ara s’està movent renou, per part de sectors de fidels, per a fer-lo sant. Jo creia que ja n’era de sant, perquè tothom l’anomenava Sant Pare; però sembla ser que per a fer-ho oficial cal incoar un llarg procés, i esmerçar-hi diners i temps.

Per cert, que fa poc, en el tren, vaig sentir, sense voler, com uns súbdits del rei d’Espanya parlaven irreverentment del difunt anomenant-lo Susan (abreujant-li descortesament el tractament de “Su Santidad”), i lligant-ho amb el fet que les vestidures talars dels eclesiàstics semblen, deien ells, faldilles femenines. Hi ha gent de tota mena, fins i tot per a riure’s dels moribunds, sense cap consideració.

Tornant a la demanda de santificació, sembla ser que una condició imprescindible és que hom pugui atribuir miracles diversos a l’aspirant a sant. Seria com l’apartat de proves físiques en el procés de selecció dels mossos d’esquadra, sigui dit amb tot el respecte per uns i altres.

I ara digueu-me ingenu, o inconscient, o somiatruites; però jo m’hi apunto al procés. I m’atreveixo a invocar respectuosament el Papa mort, per a que la seva intercessió ens procuri un miracle a Tiana. Vejam si seria possible que s’acabés el fet que, per part d’alguna gent, s’utilitzi els contenidors d’emergència per deixar-hi qualsevol tipus de deixalla, a qualsevol hora de qualsevol dia, tenint en compte només la pròpia i egoista conveniència personal.

No serà pas fàcil, perquè sembla ser que hi ha codis genètics incapacitats d’entendre què és la recollida selectiva, i com funciona; però un aspirant a sant ho pot fer, amb l’ajut diví.
Si es produeix el fet miraculós, prometo fer-ho saber prest al postulador de la causa. I hi haurà gran alegria a l’Església Catòlica i a Tiana.
Així sia.

El Casal guanya el clàssic per golejada

El Madrid es va emportar el clàssic (4-2), i el Barça, si tot va bé, guanyarà la lliga. Però, a Tiana, el gran guanyador d'ahir va ser, amb diferència, El Casal. La convocatòria va ser tot un èxit i mig miler de persones van omplir de gom a gom l'establiment. Tot i el vent que feia en alguns moments, la terrassa era plena. I el dins, també. Els seguidors animaven la plantilla blaugrana a cor que vols, talment com si fossin al camp.

Bona acollida, per tant, a la idea de l'adjudicatari d'El Casal, Paco Arco, d'instal·lar un monitor gran al pati i una barra de bar. El millor de tot és que la porra (amb un centenar de participants, uns 200 euros), no va tenir cap encertant, i els diners recaptats també se'ls va quedar la banca. 'Serviran per pagar el lloguer de la pantalla', diu el popular cambrer. En el partit de tornada de l'eliminatòria de la Lliga de Campions entre el Chelsea i el Barça, el bar tianenc ja es va quedar petit.

Nou atac contra la seu de CiU

Blindar el cartell lluminós no ha estat suficient. Els brètols han tornat a atacar la seu de CiU a Tiana, aquest cop substituint els rocs per esprai. La pintada és prou explícita: la crisi pel suposat cobrament de comissions en l'obra pública per part de l'anterior govern també s'ha fet sentit a la vila. El mes de març, la direcció de la formació local va decidir protegir el rètol amb una reixeta, a prova de rocs, després de les pedrades del mes de gener. No n'hi ha hagut prou. Hi ha algú a qui suposadament no agrada el rètol encegador, gens respectuós, d'altra banda, amb la relaxant penombra nocturna.

Les pintades comencen a ser un problema. Fa uns dies el cementiri nou també es va llevar tot guixat.
Al gener va aparèixer una pintada contra la piscina coberta, esborrada en un temps rècord. Fa dos anys les façanes tianenques es van omplir de pintades anònimes contra el creixement urbanístic, tal i com recorda aquesta notícia d''El Punt'. En aquest altre article es fa un repàs històric dels grafits a Tiana.

Pastora comença a gravar el seu nou disc

El trio Pastora, format per Dolo Beltrán i els germans tianencs Caïm i Pauet Riba -fills del gran Pau Riba-, ha començat l'enregistrament del seu nou disc. En principi, el treball ha de sortir a la llum l'estiu que ve. El grup va tancar el març la gira 2004-2005, amb un notable suport de la crítica i amb el premi que atorga la revista Enderrock a la butxaca.

Al febrer, la banda va viatjar a Puerto Rico per reforçar el llançament del disc 'Pastora' (BMG, 2004), que després de l'èxit de 'Lola' a les ràdios del país, porta venudes 13.000 còpies. El disc també ha sortit a la venda a Colòmbia, després de l'èxit que ha tingut la seva inclusió en un recopilatori. La seva companyia discogràfica també té plans concrets per a altres països de llatinoamèrica, com ara Mèxic o l'Argentina. Aquí, i també a aquí, trobareu les últimes notícies sobre el grup.

Les inspeccions no han pogut demostrar cap relació laboral entre Asger i els cuidadors

'Tenint en compte les actuacions practicades, no es dedueixen irregularitats en matèria d'ocupació i Seguretat Social en la tasca realitzada per l'associació Asger, que podria emmarcar-se dins de les activitats pròpies d'associacions de caràcter social, sense afany de lucre, amb reconeixement internacional i suport institucional d'entitats públiques d'Espanya.'

'A més hi ha nombroses sentències sobre prestació de serveis voluntaris, aliens a l'àmbit laboral, dels Tribunals Superiors de Justícia de Múrcia, Catalunya o Aragó, que es declaren incompetents en aquesta matèria, i no reconeixen relació laboral.'

Són les conclusions de les inspeccions de treball que es van fer a Asger entre el maig del 2003 i el març del 2004. El procés es va allargar molt -entre altres coses perquè hi va haver eleccions pel mig- i això va fer que s'obrissin dos expedients. El document final, al qual ha tingut accés La Plaça dels Peixos, és del 21 d'abril del 2004 i el signen el cap de la inspecció, Antonio Benavides, i el subinspector d'Ocupació i Seguretat Social del Ministeri de Treball, Óscar Martínez Gómez. La denúncia la va interposar l'Assocació de Veïns de Tiana. L'escrit el signava la seva presidenta, Anna Maria Baliarda, i el secretari, Mario Bofill.

De mica en mica, doncs, es van coneixent més detalls de les inspeccions fetes fins ara a Asger. Unes inspeccions que l'alcalde va fer públiques en un ple però que fins ara no se sabia qui les havia demanades i quines eren les conclusions. Ahir l'alcalde de Tiana, Ferran Vallespinós, deia que no coneixia el text de l'expedient.

Els motius de la denúncia
L'Associació de Veïns de Tiana va denunciar Asger per tres motius. En primer lloc, perquè considerava que l'activitat que feia era més la d'una empresa que la d'una ONG -perquè oferia feines geriàtriques a domicili retribuïdes-. En segon lloc, perquè els treballadors no tenien regularitzada la seva situació al país. I finalment perquè l'entitat només admetia ciutadans estrangers i es negava a buscar feina als aturats no immigrats.

Després de reunir-se diverses vegades amb la presidenta d'Asger, l'inspector de treball conclou que els papers estan en regla i que efectivament és una entitat que té acords sobre la prestació de serveis socials amb diverses entitats públiques. L'inspector no veu relació laboral entre Asger i els cuidadors immigrants, considera que els serveis que es presten són voluntaris, i decideix arxivar la causa. El testimoni d'Eduardo A. relata unes condicions de treball molt diferents a les que es desprenen del document. L'inspector -tal i com s'interpreta del seu informe- es va limitar a parlar només amb la presidenta de l'entitat i amb el seu advocat.

El paper de l'Ajuntament
L'Associació de Veïns de Tiana també va denunciar l'Ajuntament de Tiana per donar suport a una entitat que, segons ells, discriminava els treballadors autòctons. L'acusaven, a més, d'encobrir les suposades il·legalitats d'Asger. L'inspector recrimina l'actitud del consistori, que no va donar cap dels papers que se li van demanar, però acaba concloent que no té competències sobre els fets: 'Respecte la presumpta irregularitat de l'Ajuntament de Tiana sobre la vulneració de la legislació d'Hisendes Locals, no és competència d'aquesta inspecció conèixer l'afer, i remet els interessats al tribunal Contenciós-Administratiu.' El sindicat CCOO ha demanat una nova inspecció al Ministeri de Treball.

Asger va coaccionar una dependenta de ca l'Aixelà

Fa unes setmanes, un responsable d’Asger va anar a la pastisseria Aixelà, va comprar llaminadures, i va aprofitar per mirar els cartells que hi ha penjats a la paret que hi ha entrant a l’esquerra. L'home va descobrir que hi havia anuncis de noies de que s’oferien per cuidar malalts i va demanar a la dependenta que retirés els cartells. 'No pot buscar feina per a aquestes noies: són nostres', va etzibar a la Laura Tolrà. La dependenta va contestar que les noies no eren de ningú, que des del forn no buscaven feina a ningú i que estava a casa seva i que, per tant, podia penjar els cartells que vulgués.

La versió que dóna Griselda Lozano, presidenta d'Asger, d'aquest incident és diferent. Segons diu, el seu col·laborador va anar a informar al forn que no es podia buscar feina a persones sense papers i que calia informar-los que ara havia començat un procés de regularització. L'entitat s’oferia a informar els immigrants però en cap cas, segons Lozano, volien obligar-los a establir cap relació laboral.

CCOO: 'Asger és una tapadora d'explotació d'immigrants irregulars'

En la mateixa situació que Eduardo A. es troben una quarantena de treballadors d'Asger. Dos d'ells van denunciar les suposades irregularitats al Centre d'Informació de Treballadors Estrangers (CITE) d'El Masnou, una oficina que depèn de CCOO del Maresme. Jaume Roig, secretari comarcal del sindicat, és taxatiu: 'Els dos casos denunciats demostren que Asger és una tapadora d'explotació d'immigrants irregulars.'

Per Roig, la relació laboral que s'estableix entre el treballador i Asger és il·legal perquè l'entitat es queda amb una part del sou del treballador, una pràctica que no és pertinent en una associació sense ànim de lucre. CCOO ha portat el cas al CITE de Barcelona i ha demanat una inspecció al Ministeri de Treball.

'Vallespinós és un irresponsable'
El secretari comarcal de CCOO també a recriminat l'actitud de l'Ajuntament de Tiana, i en concret la de l'alcalde Ferran Vallespinós: 'Això és una il·legalitat, i l'únic que no ho veu és l'alcalde. És un irresponsable.' Fa uns mesos, Roig es va entrevistar amb Vallespinós, li va fer veure que tenia molts immigrants sense papers en un local municipal i li va oferir l'assessorament del CITE perquè regularitzessin la seva situació. L'alcalde es va desentendre del tema. Roig també ha explicat que fa uns dies treballadors de l'Ajuntament de Tiana es van dirigir al sindicat preocupats per l'activitat d'Asger.

L'Ajuntament els va arribar a pagar el telèfon

Asger ocupa l'antic CEMID, a tocar dels estudis de Ràdio Tiana i de l'hotel d'entitats. El local el va cedir fa un parell d'anys l'Ajuntament quan es va constituir l'entitat. En un primer moment, el consistori es va arribar a fer càrrec del telèfon i també oferia els recursos de l'Ajuntament (la fotocopiadora, per exemple) per poder fer la seva feina. L'equip de govern va decidir deixar d'assumir la despesa telefònica quan van comprovar que bona part de les trucades es feien a Sud-Amèrica, i la factura es disparava. En el ple municipal del mes de març, l'alcalde Vallespinós va dir que s'havia cedit el local a Asger com a qualsevol altra entitat del poble inscrita en el registre municipal.

Gent va portar el cas al ple
Les suposades irregularitats d'Asger van arribar al ple de la mà de Gent pel Progrés. El seu portaveu, Emili Muñoz, va reclamar a l’equip de govern que investigués a fons per esbrinar quina és la relació real dels immigrants amb l’entitat i desfer qualsevol dubte de possible delicte. Els partits del govern (PSC i ERC) i el PP van rebutjar la moció de Gent. L’alcalde Vallespinós va explicar que, en els últims mesos s’havien fet dues inspeccions de treball i que no s’havien detectat irregularitats.

Semàfor verd a Caterina Mieras

La Vanguardia atorga avui un dels seus prestigiosos semàfors verds a la consellera de Cultura tianenca, Caterina Mieras. Li dedica també tota la portadeta de la secció de Cultura. Una plana sencera en la qual elogia la destacadíssima presència femenina al Departament. Segons La Vanguardia, és el primer cop que una conselleria té més dones que homes. El reportatge està il·lustrat amb la foto que veieu aquí dalt. D'esquerra a dreta, Ferran Bello, Raquel López, Assumpta Bailac, Francesca Garcia, Gemma Sendra, Francesc Tarrats, Caterina Mieras, Xavier Marcè, Aurora Baena i Berta Sureda.

El balanç de gestió de la consellera de Cultura, Caterina Mieras, és molt millor del que l'erràtica actuació dels primers mesos feia preveure. La conclusió de les obres del MNAC i el compromís de les autoritats estatals a retornar els papers de Salamanca són qüestions de les quals la consellera pot enorgullir-se. Recentment Mieras també s'ha apuntat un altre èxit: Catalunya serà la convidada d'honor de la Fira del Llibre de Frankfurt. La consellera socialista també ha doblat l'aportació econòmica a la creació en teatre i dansa. També ha nomenat Sergi Belbel com a nou director del Teatre Nacional.

Els regidors van rebre l'àlbum de cromos acabat

Més sobre els cromos. Ara s'ha sabut que cada regidor va rebre un àlbum acabat, i que, per tant, els representants municipals s'han estalviat el via crucis d'anar botiga per botiga demanant els faltis. En canvi, als comerciants -que són els que fan possible la iniciativa- els han regalat l'àlbum, sí, però buit. Alguns venedors ja s'ha queixat perquè, amb els horaris que tenen, els és impossible acabar la col·lecció. Algú ha afegit que és una llàstima que els regidors s'hagin estalviat de fer l'àlbum perquè hauria estat la manera que alguns d'ells trepitgessin els comerços tianencs.

A la imatge, el cromo d'El Casal

El Casal instal·larà una pantalla gegant per veure el Madrid-Barça de diumenge

Diumenge hi ha derbi a la lliga i els tianencs aficionats al futbol ho podran veure des d'El Casal en format gran. En la tornada de l'eliminatòria de la Lliga de Campions entre el Chelsea i el Barça, el bar tianenc es va quedar petit. Hi havia públic que no va poder ni entrar a la sala. Perquè ningú es quedi sense veure el matx i per anar fent caliu davant la més que probable victòria blaugrana a la lliga, ara en Paco Arco, adjudicatari del Casal, ha pensat instal·lar un pantalla gegant al pati. Serà tot un esdeveniment, més o menys com una sessió de l'Estiu Jazz. Per fer més gresca, en els propers dies El Casal organitzarà una gran porra. L'objectiu és recaptar 1.000 euros, que és el premi que s'endurà el guanyador. El Madrid-Barça és diumenge, 10 a les 19:00 hores. El futbol s'ha convertit en un dels grans atractius d'El Casal: el bar té instal·lats fins a quatre monitors de televisió, estratègicament col·locats perquè es pugui veure la tele des de qualsevol punt.

Pregàries pel papa a l'església de Tiana

Les campanes de l'església de Tiana han repicat a les 10 del matí en senyal de dol per la mort del papa Joan Pau II. El rector de la parròquia, Joan Ballús, ha tingut paraules de record pel pontífex en la missa de les 12. Les mostres d'afecte s'han fet visibles a la parròquia. Les oracions han retut homenatge al qui ha dirigit l'Església católica des de 1978, mort ahir als 84 anys.

més informació