La crònica

No sóc un delator!
Aquest any no ha estat dels pitjors. No els han mutilat gaire.
I és que hi ha hagut vegades que s’hi han abraonat sense misericòrdia, i els han deixat sols, amb els seus monyons tristos, tot i esperant que les fredes nits d’hivern els cicatritzessin les ferides encara tendres; potser. O potser, també, aquesta ferida permetria l’entrada d’alguna infecció, i les conseqüències serien terribles; fins i tot arribaria la mort. Una mort que gairebé ningú no lamenta de debò.

Per això, quan he vist que enguany la poda dels arbres que encara viuen a Tiana ha estat generalment lleugera, m’he alegrat. Fins i tot algun s’en ha escapat ! Qui ho sap ?; però potser no han acabat la feina els podadors; potser tornaran quan la brosta sigui ben visible; no seria el primer cop. La por sempre hi és.
No us cal ser diplomats en Endevinologia per copsar que no simpatitzo amb la tasca de podar els arbres dels carrers, tret d’excepcions. M’agrada veure’ls, branques enlaire, amb fulles o sense; però esvelts, i alts; enfiladissos cap el cel blau i pur d’aquesta època de l’any. Sí; ja ho sé; jo no tinc estudis sobre el tema, ni m’hi guanyo les garrofes, ni he de recollir les fulles seques (encara fan sardana ?). Però el meu sentiment és així; Es poden controlar els sentiments ?

Enguany, el somriure amb el que he visitat un arbre tianenc, ha estat més clar que altres anys. És un magnífic exemplar, robust, alt, i que està començant a treure fulla amb un vigor i una ufana envejables. Aquest arbre (n’estic gairebé segur) no ha conegut mai cap eina podadora en tota la seva llarga vida. D’aquí poques setmanes farà una gran ombra, sota de la qual encendré una pipa i llegiré el cel, o un molt bon llibre que reservo per a moments especials.
I perdoneu que no us digui el lloc. Tinc molts defectes, sí; però no sóc un delator.