La crònica

Sermó
Feia temps que a Tiana hi havia gent descontenta amb el fet que s’hagués incrementat força la construcció d’habitatges. Deien que era fora mesura; que vegetació, arbres i indrets de tota la vida eren arranats per a fer lloc a cases, xalets i altres tipus de residència. Alguna pintada havia aparegut tot fent palès el disgust que a alguns els provocava aquest fet. Val a dir, però, que eren més els qui els era igual que es construís a tort i a dret., però els dissidents mormolaven i es queixaven.

Aleshores ell s’alçà i els parlà d’aquesta manera:
-'He sentit els vostres clams. En veritat, en veritat us dic que no entenc perquè us queixeu. Aquest fenomen, des de fa molts anys que s’esdevé a tot arreu. I a tot arreu uns beneficis immobiliaris no es dolen per haver de tallar uns arbres, o girar com un mitjó la fesomia d’un poble. És bona veritat que, fins fa poc, Tiana n’havia romàs gairebé al marge. Però a cap estrella del cel estava escrit que n’havia de sortir indemne. I doncs, que us pensàveu ? Que per la cara bonica d’aquest poble la malvestat que us incomoda passaria de llarg ? Que dirien ' Goita, que n’és de bonica Tiana !. Deixem-la en pau i anem a construir en un altre indret.' Em commou la vostra ingenuïtat. Potser esperàveu que el poder polític ho aturés. Però com ho hauria pogut fer ? Que no sabeu que en el règim en què viviu el marc legal no els subministra eines per a fer-ho ? I no és més cert que el poder econòmic sotmet a la llarga el poder polític ? Examineu tot això en el fons dels vostres cors, i mediteu si la passivitat o el deixar fer us n’ha fet culpables. Aneu, i reflexioneu'.

Un cop ell parlà, hi hagué silenci. I s’oí una merla i passà una oreneta. La ginesta creixia i s’afanyava a florir.