La crònica

Amb motiu del Tiana Antica (I)
És per a mi un motiu de pregona satisfacció el fet de poder gaudir del privilegi de Tiana Antica. Música de qualitat, intèrprets de qualitat, un lloc adient i entrada gratis. Tan sols faltaria que, en acabar els concerts, l’organització convidés els assistents a sopar. Potser en anys vinents...
Gràcies, Visigòdia.

Tot sortint del concert, i anant a sopar a casa, em vaig lliurar a diverses meditacions. És curiosa alguna terminologia musical. Hom parla de música antiga per referir-se a la del període barroc (més o menys) cap enrere. Però mai es parla de pintura antiga, o de novel·la antiga. El Quixot és literatura antiga ? “El jardí de les delícies” del Bosco és pintura antiga ? És cert, però, que els amants de la música del segle XVIII i anteriors conformen un tipus de melòmans peculiars. El vocabulari que usen és críptic pels no iniciats, llegeixen revistes especialitzades (tipus Goldberg) i compren discos que mai trobareu en els grans centres comercials. Tot té l’aire, amb l’encís d’allò mig clandestí, d’una mena de societat secreta, amb els seus codis de conducta i llenguatge; i on no hi entra qui vol. I és que per a militar en el grup d’amants de la música antiga(?) cal entendre i fruir del llenguatge d’aquest tipus d’obres, que no són música comercial; i això no és a l’abast de tothom.

Música per a minories ? Elitisme ? Opino que hi ha coses que sempre seran d’un grup restringit. Us imagineu, per exemple, el Requiem de Tomás Luis de Victoria, obra senyera de la polifonia de tots els temps, venut en còpies pirata pel “top manta” ?
Jo no puc, si més no sense ingerir prèviament alguna beguda forta.