La crònica

Amb motiu de Tiana Antica (i II)
En acabat el concert de diumenge que, com que ja estem alliberats d’incerteses futbolístiques, vaig assaborir amb més tranquil·litat, els meus peus toparen amb un paper molt vell. Costava de llegir, ja que semblava tenir molts i molts anys; però, finalment ho vaig aconseguir, i us el copio:

' Tan tost finiren los músichs de sonar los seus estruments, hi hagué gran
gaubança e plaer entre aquells qui havien oit, puig la música els havia regalat les aurelles. E tots digueren e proclamaren que no havíen tastat mai música mellor.
E aquells qui havien procurat, amb magne esforç, que tot s’esdevingués a pler, reberen llaor e agraïment dels vilatans e gent forània, que eren en gran nombre; e fins i tot dels qui tenien l’autoritat en el lloc. Aquests a qui tothom gloriava eren apel·lats Visigôdia, e eren coneguts en el nostre país, e en d’altres països que tenen parlars que no son com el nostre.
Ensems es lamentaven, però, que lo artesà pastisser, dit Aixelà, només feia visigodins en dues setmanes de tot l’any; e ço no era plaent per molts, puix los dits visigodins eren fets amb una recepta especial; e tothom trobava gran plaer en menjar-los'