La crònica

El racisme de l'estiu

Tiana no pot escapolir-se de l’onada de racisme que creix tots els estius. La resta de l’any queda amagada, però quan la força del sol es va fent més i més contundent el malestar racial es va fent més i més gros. És cert, i cal que ho reconeguem; molta gent no es sent gens satisfeta amb el fet de pertànyer a la raça blanca; tenir la pell de color clar els és motiu de neguit. Aleshores, senten el desig de canviar-se; reneguen del color que els és propi i s’ajeuen sota el sol, tot cercant d’enfosquir-se la pell. Alguns pelegrinen a les platges, i, en hores que el més lògic semblaria ser seure a l’ombra, esperant una brisa gratificant, suporten amb determinació la notable escalfor del sol. D’altres es serveixen de qualsevol altre lloc (terrasses, balcons, entorns de piscines, etc.). Fins i tot a Can Duet hi ha l’anomenat “solarium” que facilita als abonats l’exposició a allò que s’ha denominat alguna vegada “sol de justícia”; o d’injustícia, si us sembla millor.

Què motiva tanta gent a sentir-se incòmodes amb el color de la seva raça ? Perquè es volen enfosquir la pell, malgrat els perjudicis que pot portar, segons els metges ? Hom diria que es tracta d’una estranya passa de racisme; una mena d’autoodi envers el color claret que, per naixement, pertoca a la majoria d’habitants. I ben segur que algú d’aquests hi deu haver (molt pocs, afortunadament) que considera que els negres o els gitanos són mereixedors de menyspreu per tenir la pell més fosca.

Recordem les paraules que deia aquell doctor que interpretava l’actor badaloní Lluís Marco en uns programes televisius: “Reflexionem-hi, si us plau, reflexionem-hi”. Feu-ho sobre aquest racisme estiuenc; això, però, si és que aquest escrit no us ha semblat una estupidesa, deguda potser l’escalfament del meu cervell després d’una bona estona sota el sol inclement.